Versos sueltos

.

ESTIMADA MARTA, I
 
Mira'm els ulls que cap fosca no venç.
Vinc d'un estiu amb massa pluges,
però duc foc a l'arrel de les ungles
i no tinc cap sangtraït pels racons
de la pell del record.
Per l'abril farà anys del desgavell:
set anys, cosits amb una agulla d'or
a la sorra del temps,
platges enllà perquè la mar els renti
i el sol i el vent en facin diademes.
Mira'm els ulls i oblida el cos feixuc,
la cambra closa, els grans silencis;
de tot això só ric, i de més coses,
però no em tempta la fredor del vidre
i sobrevisc, aigües damunt del somni,
tenaç com sempre.
Mira'm els ulls. Hi pots llegir el retorn.
 
Miquel Martí i Pol

 

 

.

DESGLAÇ

T’estimo quan et sé nua com una nena,
com una mà badada, com un reclam agut
i tendre que em cridés des d’una branca nua,
com un peix que oblidés que existeixen els hams.

Com un peix esglaiat amb un ham a la boca.
Com l’estrall en els ulls de l’infant mutilat
en el somni, en la carn. Com la sang que s’escola.
Nua com una sang.

T’estimo quan et sé nua com la navalla,
com una fulla viva i oferta, com un llamp
que la calcina, cec. Com l’herba, com la pluja.
Com la meva ombra, nua rere el mirall glaçat.

Tan nua com un pit enganxat als meus llavis.
Com el llavi desclòs d’un vell desdentegat
encarat a la mort. Com l’hora desarmada
i oberta del desglaç.
 
Maria Mercè Marçal

.

EL VENT DAMUNT LA PELL

El vent damunt la pell,
entre els cabells,
dins la boca, els narius.
Els ulls esbatanats plens de vent.
El vent damunt les cases,
les finestres, les portes,
esmunyint-se pels forrellats;
entre els barrots dels balcons
i les escletxes.
I pels carrerons estrets.
El vent que escombra
els carrers de la ciutat
i esbulla els teus cabells,
i els meus.
El vent que ens penetra cos
endins.
I tu i jo caminant
contra el vent.
 
Montserrat Abelló
 

.

ESTIMARÉ FINS AL LÍMIT 

estimaré fins al límit
de la teva paraula.
tornaré cap a casa després.
i en la túnica
dels teus ulls de neguit
i amors inhòspits
cercaré l’alegria que em recordi
l’aspra veu del desert de l’esperança.
 
Francesc Garriga

 

 

.

AMB TOTS ELS TONS DEL DOLOR I DE L'ATZAR

Si tu vols,
vigilaré les herbes que ens esperen.
Si tu vols,
constel·laré de flors el teu somriure.
Si tu vols,
tornaré a alçar-me de les meves cendres.
Si tu vols,
faré que tot s'aturi en els teus pòmuls.
Si tu vols,
desxifraré l'oracle dels teus ulls.
Si tu vols,
anirem carrer avall fins al mai més.
Si tu vols,
dependran del teu coll tots els viatges.
Si tu vols,
serem fills del capvespre fora vila.
Si tu vols,
esperaré com sempre el teu mot: "vull".
 
Feliu Formosa

.

MATÍ AL BAR
 
S'han vist sovint al bar,
a les hores de sol del migdia,
quan l'enrenou del carrer
desafia la piuladissa dels ocells,
i es fiten només amb un somrís
que creua l'abisme de les taules.
Ah!, si els acostessin ara,
enderrocades les barreres que els separen!
Quin goig dels cossos, quin delit!
Però tot són cabòries.
No hi ha hagut mai res.
Mai no han creuat una paraula.
I encara seguiran així dies i dies,
tot observant-se de lluny, indecisos,
canviant només la timidesa del somrís
per aquesta felicitat de la distància:
un fil a punt de trencar-se.
 
Francesc Parcerisas

 

.

El conocido poema 'Nire aitaren etxea' (La casa de mi padre) del poeta vasco Gabriel Aresti fue leido, primeramente en euskera y a continuación en su versión en castellano, en el transcurso de los actos de la XII Feria del Libro de Santa Fe, en la argentina provincia del mismo nombre. La profesora local María Noel Balla recitó este significativo poema [que transcribimos a continuación]. Junto a ella, Catalina Villanueva recitó 'A mi abuelo vasco', obra de su hermana, la poetisa Zulema Villanueva. El acto contó asimismo con la participación de las canciones vascas de Silvia Regoli Roa e hijo Hernán, todos ellos miembros del Centro Gure Etxea de Santa Fe.

El predio ferial de la Municipalidad de Santa Fe albergó el pasado jueves, en el marco de la XII Feria del Libro de la capital santafesina, esta nueva jornada del Café Literario denominado Tradiciones del Mundo 2006, continuación del emprendimiento iniciado el pasado año auspiciado por la Sociedad Argentina de Escritores y la Secretaría de Cultura de Santa Fe. El acto incluyó sendas presentaciones literarias de las colectividades húngara y vasca.

Ante una buena concurrencia de público se realizó la presentación literaria vasca, en la que intervino María Noel Balla recitando el que es seguramente el poema más conocido de los escritos por el poeta bilbaíno Gabriel Aresti (1933-1975), 'Nire aitaren etxea defendituko dut' (Defenderé la casa de mi padre). Junto a ella intervinieron Catalina Villanueva, recitando 'A mi abuelo vasco', obra de su hermana poetisa Zulema Villanueva, y Silvia Regoli Roa e hijo Hernán, que pusieron término a la actuación vasca con varios cantos seleccionados de su repertorio euskaldun.

'Defenderé la casa de mi padre'

Estos son los textos en euskera, castellano, francés e inglés del poema de Aresti:

[el poema, leido en su versión original por el propio Aresti,  aquí (MP3)]

NIRE AITAREN ETXEA DEFENDITUKO DUT

Nire aitaren etxea
defendituko dut.
Otsoen kontra, 
sikatearen kontra, 
lukurreriaren kontra,
justiziaren kontra,
defenditu
eginen dut
nire aitaren etxea.
Galduko ditut
aziendak,
soloak,
pinudiak;
galduko ditut
korrituak,
errentak,
interesak,
baina nire aitaren etxea defendituko dut.
Harmak kenduko dizkidate,
eta eskuarekin defendituko dut
nire aitaren etxea;
eskuak ebakiko dizkidate,
eta besoarekin defendituko dut
nire aitaren etxea;
besorik gabe,
sorbaldik gabe,
bularrik gabe
utziko naute,
eta arimarekin defendituko dut
nire aitaren etxea.
Ni hilen naiz,
nire arima galduko da,
nire askazia galduko da,
baina nire aitaren etxeak
iraunen du
zutik.


DEFENDERÉ LA CASA DE MI PADRE

Defenderé
la casa de mi padre.
Contra los lobos,
contra la sequía,
contra la usura,
contra la justicia,
defenderé
la casa
de mi padre.
Perderé
los ganados,
los huertos,
los pinares;
perderé
los intereses,
las rentas,
los dividendos,
pero defenderé la casa de mi padre.
Me quitarán las armas
y con las manos defenderé
la casa de mi padre;
me cortarán las manos
y con los brazos defenderé
la casa de mi padre;
me dejarán
sin brazos,
sin hombros
y sin pechos,
y con el alma defenderé
la casa de mi padre.
Me moriré,
se perderá mi alma,
se perderá mi prole,
pero la casa de mi padre
seguirá
en pie.


JE DÉFENDRAI LA MAISON DE MON PÈRE

Je défendrai
La maison de mon père.
Contre les loups,
Contre la sécheresse,
Contre l'usure,
Contre la justice,
Je défendrai
La maison De mon père.
Je perdrai
Les bétail,
Les jardins,
Les pins;
Je perdrai
Les intérêts,
Les revenus,
Les dividendes,
Mais je défendrai
la maison de mon père.
Ils prendront l'arme de moi
Et des mains je défendrai
La maison de mon père;
Ils couperont mes mains
Et avec les bras je défendrai
La maison de mon père;
Ils me laisseront
Sans bras
Sans épaules
Et sans poitrines,
Et avec l'âme je défendrai
La maison de mon père.
Je mourrai,
Mon âme se perdra,
Mon résultat se perdra,
Mais la maison de mon père
Continuera
debout.


I WILL DEFEND THE HOUSE OF MY FATHER

I will defend
The house of my father.
Against the wolves,
Against the drought,
Against the usury,
Against the justice,
I will defend
The house
Of my father.
I will lose
The cattles,
The gardens,
The pinegroves;
I will lose
The interests,
The revenues,
The dividends,
But I will defend the house of my father.
They will take the weapon from me
And with the hands I will defend
The house of my father;
They will cut my hands
And with the arms I will defend
The house of my father;
They will leave me
Without arms,
Without shoulders
And without chests,
And with the soul I will defend
The house of my father.
I will die,
My soul will get lost,
My offspring will get lost,
But the house of my father
will continue
standing up.

.

TXORIEN ABERRIA

 

Txoriek badute beren aberria: lumajea bezain arina, airea bezain bizigarria, bihotz zintzoa bezain zabala.

Han aurkitzen dute babes triste zein pozik, izuturik zein izurik gabe bizi diren txoriek, handi zein txiki, polit zein itsusi diren txoriek.

Ez dago banderarik aberri horretan. 

Baina kolore guztiak biltzen dira hango zeruan: belearen beltza, usoaren zuria, txantxangorriaren gorria, karnabaren berdea, kanarioaren horia… 

Ez dago harresirik aberri horretan, ez kaiolarik, ez eroetxerik, ez kuartelik. 

Ez dago armarik aberri horretan, ez eskopetarik, ez fusilik, ez pistolarik. 

Askatasunaren herria da. 

Gauero egiten dut hartaz amets.

  

 

Para Luciano, de corazón.

 

 

Los pájaros tienen su patria: 
ligera como una pluma,
vital como el aire,
ancha y extensa
como un corazón generoso. 
Allí encuentran refugio
todos los pájaros,
los tristes y los alegres,
los asustados y los intrépidos,
los grandes y los pequeños,
los vistosos y los feos.
No hay banderas en esa patria.
Pero todos los colores se unen en su cielo:
el negro del cuervo,
el blanco de la paloma,
el verde del jilguero,
el amarillo del canario,
el rojo del petirrojo, cómo no.
No hay muros en esa patria,
ni jaulas, ni manicomios, ni cuarteles.
No hay armas en esa patria,
ni escopetas, ni fusiles, ni pistolas. 

Todas las noches sueño que estoy allí. 

 

                                               

 

Del libro Laino artean zelatari (Espía en la niebla). Irún, 1993.